Vergonha

«Parleu francès, no us embruteu», inscripció en una escola nord-catalana, a Aiguatèbia i Talau. Des del segle xviii i encara ara França ha volgut uniformitzar la llengua de tots els seus territoris per mitjà de la prohibició, la humiliació, la desaparició de topònims, gentilicis i noms de les llengües diferents al francès (tot són *patuès*) a més d'altres mètodes propis de tots els genocidis lingüístics.

La vergonha, 'vergonya' en occità (IPA [ber'ɣuɲo̞]), i de vegades lo vergonhament ([berˌɣuɲo̞'men]) en el sentit d'avergonyiment, però també d'humiliació, és com els occitans anomenen les pràctiques —i per extensió els efectes— que sobre els nens i la resta de ciutadans no francòfons de França, tingueren diverses polítiques governamentals respecte del que hom va anomenar patuès, en al·lusió despectiva general a les llengües no oficials de l'Estat. Així doncs, aquestes pràctiques les va patir la major part de la població francesa, tant occitanoparlants com catalanoparlants, corsos, bascs, bretons, etc.

La vergonha era i és practicada amb la intenció que hom se senti avergonyit de la pròpia llengua materna si no és el francès. Per a aconseguir el fet es promou l'exclusió, la humiliació i l'ostracisme a l'escola, reforçats per l'absència de mitjans de comunicació en la llengua «minoritària».

Aquest intent de genocidi lingüístic ha estat promogut per diferents homes de poder i polítics francesos, des de Francesc I de França (Edicte de Villers-Cotterêts) fins a Nicolas Sarközy de Nagy-Bocsa.