Autoestima

L'autoestima o estima de si és el sentiment subjectiu del propi jo que acompanya la valoració global que una persona fa d'ella mateixa.^[1] La major part de les persones sanes s'estimen elles mateixes, és a dir, tenen una autoestima saludable i positiva, i a més creuen tenir una més gran autoestima de la mitjana.^[1] Una autoestima deficient és indesitjable, però també ho és una autoestima massa elevada, que pot induir al narcisisme, abús de poder, violència, tirania, etc.^[1]

Els principals components de l'autoestima són l'autoconcepte (el conjunt de creences i unitats de coneixement associades que donen forma al concepte del "Jo"), els processos perceptius, la càrrega emocional i els referents socials (les persones amb les qui ens comparem).^[2]

Es tracta d'un tret de la personalitat que pot canviar segons les pròpies experiències de vida, l'evolució de la personalitat, l'avaluació de persones que importen per la persona, els successos i fracassos, els missatges rebuts i altres factors. Sempre és un grau (es té en major o menor mesura) i se sol detectar en psicologia amb qüestionaris, si bé no hi ha un mètode fiable, puix que és una percepció subjectiva.

La capacitat d'autovalorar-nos es desenvolupa progressivament a comptar de la infantesa. La consideració d'hom mateix es forja al llarg de les dues primeres dècades de la vida d'una persona. Segons Kenneth Kendler, aproximadament 30% de l'autoestima d'una persona està determinada genèticament per la personalitat, que anirà creixent i es modificarà segons l'entorn. Al cap d'un any i mig un nen comença a poder comportar-se com a ésser social i també a ser conscient de les seves capacitats i limitacions. Cap a dos anys comença a tenir en compte les reaccions dels adults de cara als comportaments, si percep que estan orgullosos d'ell es fomenta una autoestima saludable mentre que la vergonya i la culpa van lligades amb perdre valor i dret de ser estimat. Cap a quatre anys el nen reforça la seva identitat i comença a seleccionar i guardar el que consideri records importants. Entre set i vuit anys comencen a tenir conflictes interns, a viure la diferència entre el que voldrien ser o fer i el que pensen que han de fer i que haurien de ser. Poc més tard comencen a adonar-se que existeixen actes mentals com dominar-se, criticar-se o autoenganyar-se.^[1]

L'autoestima o estimació de la pròpia persona està estretament lligada amb la satisfacció subjectiva i personal amb la vida en general (felicitat). És causa i conseqüència de bones relacions afectives, que al seu torn aporten resiliència, la capacitat per a resistir i superar agressions continuades. L'altra font de la qual es pot obtenir una més gran autoestima saludable són les ocupacions remunerades o no, que poden ser esportives, creatives, físiques, lúdiques, de voluntariat, intel·lectuals o d'altra mena. Els més grans destructors d'una autoestima saludable són el narcisisme i la depressió.^[1]