Back حق الفيتو Arabic Vetu AST Veto Azerbaijani Тыйыу Bashkir Вета Byelorussian Вето Bulgarian ভেটো Bengali/Bangla Veto BS Veto Czech Feto Welsh

Vet

Per a altres significats, vegeu «Vet (cognom)».
El president William J. Clinton signant cartes de vet d'elements de línia

La paraula vet (o veto) procedeix del llatí per "prohibo" i significa literalment [jo] prohibeixo. S'utilitza per a posar de manifest que una part (estat, institució, persona...) té el dret d'aturar de forma unilateral una llei. Un vet, per tant, proporciona poder il·limitat per a parar canvis, però no pas per a adoptar-los.

Alguns vetos es poden superar, sovint amb un vot de la majoria qualificada: als Estats Units, un vot de dos terços de la Cambra de Representants i Senat pot anul·lar un veto presidencial.[1] Alguns vetos, però, són absoluts i no es poden anul·lar. Per exemple, en el Consell de Seguretat de l'ONU, els cinc membres permanents (Estats Units, Rússia, Xina, França i Regne Unit) tenen dret de veto. Si algun d'aquests països vota contra una proposta, aquesta queda rebutjada, encara que els 10 membres restants del consell hi hagin votat a favor, la qual cosa, juntament amb la no elecció per votació universal, lliure, directa i secreta dels membres de l'Assemblea General i del Secretari General ha servit sovint per a denunciar el dèficit democràtic de l'ONU.

En molts casos, el poder de veto només es pot utilitzar per evitar canvis en l'statu quo. Però alguns poders de veto també inclouen la capacitat de fer o proposar canvis. Per exemple, el president indi pot utilitzar un veto modificatori per proposar esmenes als projectes de llei vetats.

El poder executiu per vetar la legislació és una de les principals eines que té l'executiu en el procés legislatiu, juntament amb el poder de proposta.[2] Es troba més comunament als presidencial i sistema semipresidencials.[3] Als sistema parlamentaris, el cap d'estat sovint té un poder de veto feble o cap.[4] Però, tot i que alguns sistemes polítics no contenen un poder de veto formal, tots els sistemes polítics contenen veto players, persones o grups que poden utilitzar el poder social i polític per evitar canvis de política.[5]

El concepte de veto es va originar amb els càrrecs romans de cònsol i Tribú de la plebs. Hi havia dos cònsols cada any; qualsevol cònsol podia bloquejar l'acció militar o civil de l'altre. Els tribuns tenien el poder de bloquejar unilateralment qualsevol acció d'un magistrat romà o els decrets aprovats pel Senat romà.[6]

Des del segle xvi fins al 1903, els monarques de França, Espanya i Àustria (aquest últim en qualitat d'hereus del Sacre Imperi Romanogermànic) disposaven del dret a vet papal per a vetar un candidat al papat.

Els caps d'Estat espanyols també havien gaudit tradicionalment del dret de vetar les lleis aprovades per les Corts. El darrer cop que aquest fou exercit va ser el 1938, quan el president de la República, Manuel Azaña, va vetar la Llei de concessió d'una pensió a la vídua del qui fou diputat Ángel Pestaña per no haver set aprovada pel Ple del Congrés dels Diputats sinó per la Diputació Permanent de Corts. Quan finalment la Llei va ser votada pel Congrés dels Diputats el 30 de setembre de 1938 en la sessió celebrada a Sant Cugat del Vallès, el president de la República aixecà el vet i promulgà la Llei.[7]

  1. ↑ Article Primer de la Constitució dels Estats Units#Clàusula 2: De les lleis a la llei|Article I, Secció 7, La clàusula 2 de la Constitució dels Estats Units
  2. ↑ Palanza i Sin, 2020, p. 367.
  3. ↑ «4. System of government». Constitutions in OECD Countries: A Comparative Study : Background Report in the Context of Chile's Constitutional Process. Arxivat de l'original el 2022-04-13. [Consulta: 13 juny 2022].
  4. ↑ Bulmer, 2017, p. 5.
  5. ↑ Oppermann i Brummer, 2017, p. 3.
  6. ↑ Spitzer, Robert J. The presidential veto: touchstone of the American presidency. SUNY Press, 2000, p. 1–2. ISBN 978-0-88706-802-7. 
  7. ↑ «Gaceta de la República». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 6 juny 2013].

Developed by StudentB