Salinitat

La salinitat és el contingut de sals dissoltes en algun líquid, particularment, en l'aigua. En un sentit tècnic, es parla de salinitat referint-se al contingut de sals dissoltes en l'aigua intersticial dels sòls o bé al contingut de sals solubles en els sòls (vegeu salinització). En oceanografia, el terme salinitat és una magnitud que es refereix a la quantitat de sals dissoltes en l'aigua de mar. Aquesta magnitud, junt amb la temperatura, determina la densitat de l'aigua tradicionalment emprada per a calcular la magnitud dels corrents marins.

Tradicionalment, es definia la salinitat com el contingut de sals dissoltes expressat en g/kg o bé en parts per mil (‰). Des del S. XVIII es coneix que un kilogram d'aigua de mar té al voltant de 35 g de sals dissoltes. També se sap que els components principals de la sal dissolta en l'aigua de mar, el clorur i el sodi. mantenen una proporció constant entre ells i amb la resta dels elements més abundants.

Des de fa molt de temps se sap que evaporar l'aigua i pesar el residu sòlid no és un mètode adequat per a la determinació del contingut de sals en l'aigua de mar. En canvi, la concentració dels halurs, és a dir, clorur més bromur i iodur (denominada clorinitat quan és expressada en g de clor per kg d'aigua) ha estat emprada per a determinar la salinitat de l'aigua de mar.

Des de primers del S. XX, la salinitat ha estat determinada per comparació entre la clorinitat d'una mostra d'aigua de mar i la clorinitat d'una aigua de mar artificial amb clorinitat i salinitat determinades o estàndard denominat "aigua de Copenhaguen". La relació entre la conductivitat de la mostra d'aigua de mar i la de l'aigua estàndard també ha estat emprada per a determinar la salinitat.

L'any 1978 un Grup d'experts va redefinir la salinitat en una Escala Pràctica de Salinitat com a relació de conductivitats entre una mostra d'aigua de mar i una solució estàndard de KCl. Tot i que l'escala de salinitat quedava fixada en unitats pràctiques de salinitat (UPS o Practical salinity scale,PSS, en anglès) els oceanògrafs químics mantenien que, tractant-se d'una relació de conductivitats, no podia tenir unitats. Les unitats pràctiques de salinitat s'ha definit com la relació de la de la mostra d'aigua marina amb una solució estàndard de KCl.^[2][3] Encara que la UPs és una quantitat sense dimensions, la "unitat" normalment s'anomena PSU.^[4]

Ara, el mateix Grup d'experts proposa una modificació significativa de la definició de salinitat i de la seva escala que permeti calcular, mitjançant algoritmes encara no desenvolupats, les propietats termodinàmiques (densitat, entropia, entalpia, calor específica, etc.) de l'aigua de mar. Per a poder arribar a aquesta precisió, cal passar de la definició basada en la relació de conductivitats expressada en UPS (que és una funció de la conductivitat elèctrica, temperatura i pressió) a l'escala de salinitat absoluta (SA) definida com la massa de material dissolt per unitat de massa d'aigua de mar. La salinitat absoluta, a diferència de la salinitat pràctica, té un comportament dit conservatiu, és a dir que no canvia quan es produeix la barreja turbulenta d'aigües diferents.